1- Una d’indis: Diumenge, els Oscar!

Les acadèmies de cinema dels gran països – o de cinematografies específiques com la catalana – ja fa anys que organitzen premis per reconèixer les millors pel·lícules produïdes pels seus nacionals.

Potser no és estrany que els noms dels premis es vinculin a personalitats artístiques pròpies, encara que mai haguessin tingut cap mena de vinculació amb el cinema. D’aquí els Goya espanyols o els Gaudí catalans o pels francesos els seus premis Cèsar, deguts a l’escultor franc César Baldaccini, que va crear-ne el seu disseny.

Els russos tenen els seus premis Nika, que fan referència ni més ni menys que a la representació de la Victòria alada de Samotràcia, curiosament la mateixa representació que els yankees varen fer servir per  donar nom a les més famoses sabatilles esportives d’avui en dia. Curiós.

Ara bé, si les Acadèmies del cine del mon han buscat noms representatius, la més importat acadèmia del cinema, l’americana,  va anomenar els seus premis per aclamació popular i simplement perquè una secretaria executiva de l’acadèmia, que es deia Margaret Herrik, quan va veure per primer cop l’estatueta dels premis que atorgarien dies després,  va dir innocentment, “ostres, em recorda al meu oncle Óscar!” i així és com fan el cinema els americans, sense gaires profunditats però amb una contundència irrefutable, ens agradi o no.

 

19.2.2015