5. El misteriós virtual Print Fee

Un  dels  problemes pels quals passa la distribució cinematogràfica independent és el d’haver d’assumir el cost d’un invent financer que s’anomena Virtual Print Fee o VPF.

El moment de màxima contracció de l’activitat cinematogràfica coincideix amb l’obligada digitalització del cinema, que comporta la desaparició dels rotllos de cel·luloide.

I això, que hauria de significar una reducció de costos, ara en comporta un augment a causa de l’acord entre les grans distribuïdores transnacionals i els potents grups d’exhibició per empescar-se una fórmula que deixa de banda tant els cinemes com les distribuïdores petites.

Que és el VPF? Doncs allò que traduiríem per una Tarifa (Preu) d’una Còpia (cinematogràfica) Virtual. En altres paraules: ja que t’estalvies el cost de fabricació d’una còpia clàssica analògica, si vols exhibir una pel·lícula en un gran cinema, paga el que et costaria igualment i així “ajudes” la sala de cinema en el seu procés de digitalització”. Això, que semblaria just, provoca que moltes pel·lícules que abans s’estrenaven en els cinemes, ara no ho puguin fer perquè els ingressos de la sala no són suficients per pagar  aquest cost.

Qui ho pot suportar? Els més grans. I qui se’n beneficia? Els grans circuits de sales. El resultat és la instauració d’un oligopoli de les distribuïdores i així les sales marxen al seu dictat.

El resultat d’aquesta pràctica abusiva comportarà la desaparició de més sales de cinema si no es poden digitalitzar amb els seus mitjans propis. També, la impossibilitat d’estrenar cinema independent en una sala, i menys oferta a causa de la desaparició progressiva de les distribuïdores independents.

I el més gros és que aquest desgavell està sent observat per les nostres administracions sense saber o voler fer-hi res.

 

27.4.2015