20.- Qui governa el cinema a Espanya?

 

Només dues institucions tenen competències per regular, coordinar, qualificar i ser registres administratius de les empreses cinematogràfiques espanyoles.

Una , depèn  del Ministerio de Educación, Cultura i Deporte que s’anomena Instituto de la  Cinematografia y Artes Audiovisuales (ICAA)  i l’altre és un organisme del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, denominat Institut Català de les Empreses Culturals (ICEC). Així doncs, les competències en matèria de cultura estan delegades a la Generalitat, que és l’única CCAA que té una organització completa reguladora de la cinematografia, amb una Llei de Cinema i un cert desenvolupant administratiu, malgrat sembli increïble, anterior a la pròpia llei catalana.

La part positiva d’aquesta situació es que les empreses catalanes  poden fer tots els tràmits necessaris per produir, distribuir o exhibir cinema sense haver d’anar a Madrid ja que  les acreditacions que atorga l’ICEC tenen validés per tot el territori espanyol, d’igual manera que tot el que certifiqui l’ICAA, és vàlid i acceptat a Catalunya. Una bona mostra de coordinació política institucional que desgraciadament no s’aplica a molts d’altres àmbits.

Però també hi ha una part negativa que afecta molt especialment a Catalunya i com sempre té a veure amb el finançament però també amb l’erràtica política cinematogràfica catalana.

Poc a afegir al tema del finançament: no hi ha “peles” i, per tant, no hi ha recursos. Cal dir però,  que el pressupost de la conselleria de cultura és avui un rònec 1% del pressupost català i que s’ha anat reduint any darrere any.

Però política erràtica es veu clarament amb la Llei del cinema, publicada l’any 2010 que no ha estat mai aplicada ni desenvolupada per fosques raons,  que algun altre cop hem explicat. Per tant, l’organització cinematogràfica catalana es basa en un seguit de reglamentacions puntuals i especialment una de l’any 1999 – si, del segle passat! – que és completament obsoleta.

Ara fa pocs mesos la conselleria de cultura va tenir la idea de fer una modificació a la Llei però ho va intentar fer de manera simplista i sobre tot, insuficient. Pretenien modificar exclusivament un article – aquell famós de les condicions d’obligació d’exhibir  cinema doblat al català – sense modificar la multitud d’articles que cal revisar. Aquest darrers anys estem vivint grans canvis en el mon de la cinematografia: digitalització, situacions oligopolístiques, tancament de sales, des estructuració d’empreses, etc. i caldria que tot s’incorporés a la nova legislació.

Sort vàrem tenir que els diputats del Parlament, un cop els hi va arribar la proposta de llei, la varen arraconar a l’espera de conèixer l’opinió de tot el sector i no va deixar que entrés al tràmit parlamentari. Just després el president va dissoldre la nostre càmera i fins avui.

Confiem ara, un cop Catalunya disposi d’un govern que, per un cantó sàpiga encaminar com pot ser el nostre país en un futur, que el nou president sàpiga escollir consellers, secretaris i directors que s’ocupin del dia a dia i, pel que fa al cinema, encertin la manera de recuperar una activitat cultural tant vital i necessària per ser un  país normal.

 

2.11.2015