22.-El que no es veu del cinema en català.

 

 

L’aplicació de l’únic article de la Llei del Cinema de Catalunya que realment s’aplica, perjudica greument a les sales més petites, les sales de poblacions més petites  i les sales independents.

Aquest és article 18, del que n’hem parlat diversos cops, aquell que posa unes quotes a les distribuïdores que estrenin pel·lícules en català a Catalunya. Si be la llei parla de l’obligació d’estrenar el 50% de les copies en versió catalana, els acords puntuals entre les grans distribuïdores i el govern de la Generalitat estableixen  ara un mínim de còpies en català en funció de les còpies que s’estrenin en castellà. Fins aquí hom podria dir que és força lògic a fi de normalitzar el cinema en català, que avui és molt minoritari, però resulta que aquesta obligació acordada,  porta a unes pràctiques comercials que perjudiquen als més petits.

En primer lloc cal saber que la Generalitat de Catalunya paga a les distribuïdores  la totalitat de les despeses del doblatge al català, les copies i la creació del material gràfic. Avui podem establir, en mitja, una inversió de gairebé 60.000€ per part del govern a cada pel·lícula doblada a la nostre llengua.  Una quantitat certament important i  més del que realment hauria de costar, del que  se’n aprofiten els dobladors i els estudis de doblatge.

Per complir els acords, les distribuïdores es veuen obligades a exigir  als cinemes que  estrenin les pel·lícules en versió catalana, malgrat és evident que les rendibilitats d’aquests copies catalanes son molt més baixos.  En contrapartida, els cinemes demanen que si han d’estrenar en català, no es doni autorització a estrenar la pel·lícula, en cap opció lingüística , a sales més petites i properes  a fi de protegir la zona d’influència de la sala que estrena en català.

El resultat és evident. Els cinemes que no poden projectar la pel·lícula en la data de la seva estrena –com és el cas de Cambrils, degut a que s’intenta portar una programació molt variada i no limitada a una sola pel·lícula per setmana –  han d’esperar unes  setmanes a poder-ho fer,  quan la novetat ja no ho és tant i l’interès del públic  ha baixat i, per tant, els ingressos molt menors.

Així doncs, sense una política adequada per part del govern de la Generalitat i en especial de la Conselleria de Cultura i de l’Institut Català de les Empreses Culturals, que promogui el fet d’anar al cinema, que promogui veure tota mena de cinema, que promogui les versions originals, que promogui el cinema independent, el cinema documental…, les sales de poblacions més petites van tancant irremeiablement com ja ha passat a Igualada, Mollerussa, Vilanova, Mora, i moltes altres.

Quan aquesta promoció existeixi, serà molt més fàcil que el públic també vulgui veure cinema en català. Fins llavors seguirem patint.

2.11.2015