40.- Entre l’Entreteniment i la Cultura

L’inici del cinema va ser un invent tecnològic que ni els mateixos inventors podien arribar a pensar el que avui és. Poc més que fotografies en moviment que servirien per recordar fets. Poc a poc però el cinema va agafar el seu propi llenguatge i va convertir-se en un gran i nou entreteniment que sembla mai deixarà d’existir.

Aquest faceta d’entreteniment s’ha mantingut fins avui i potser ara és el moment en que més s’explota aquesta dimensió del cinema. Pur entreteniment. Passar una estona fent brollar emocions, pors, alegries i això és el que busca la industria cinematogràfica més experimentada i les seves branques principals com la televisió. Entretenir a la gent, si pot ser, dins una sala de cinema o directament a través d’un receptor de televisió i entremig, procurar imbuir-li idees que el mantinguin com espectador fidel o productes comercials que sortirà a comprar de seguida que pugui. Diu un important executiu de televisió– el més de tots – que la seva cadena només té com a clients als seus anunciants. Aquest és l’extrem on ens pot portar l’entreteniment.

Però el cinema també va ser molt aviat una eina cultural de primera magnitud. És sense dubte, aquella que ens fa reconèixer un lloc sense haver-hi estat, ens fa veure un comportament humà que no hem tractat mai o ens explica un fet que poc o gens coneixíem. És clar doncs, que el cinema vist des d’aquest punt de vista és, senzillament, cultura a l’engròs. I ho ratifica que són les administracions públiques culturals les que s’encarreguen de tot el que fa referència al cinema. El que resulta sorprenent és que la pròpia administració, les televisions i la industria en general, tractin d’igual manera el cinema d’entreteniment que el cinema cultural.

França ha sabut vendre “l’excepció cultural dins el món audiovisual” tot i que aquesta com a tal ja no existeix, i se les ha empescat per defensar la seva cinematografia com un bé de primera necessitat, que ara li dona rèdits econòmics i d’imatge molt més enllà dels que ja guanya  la pròpia industria cinematogràfica: els seus vins, les seves ciutats, els cotxes, etc. han estat els beneficiats.

Per l’excepció, tots els països europeus han aconseguit certa millora de les seves industries audiovisuals nacionals, especialment les produccions de televisió,  amb l’aparició de series pròpies d’èxit, però l’eina cultural que hauria de ser el cinema, el formatiu, el de divulgació, el de promoció – sempre a través de l’entreteniment – ha desaparegut de manera gairebé completa en favor del cinema americà, que intenta exportar-nos els seus bens de consum: armes, menjars ràpids, consumisme irracional i així cada cop anem pitjor. Caldrà saber rectificar per no perdre finalment el valor cultural del cinema però a curt termini no es veuen capacitats ni propostes al respecte.

19.5.2016