42.-Eines per a la promoció del cinema

És evident que la millor manera de donar a conèixer una pel·lícula en el moment de la seva estrena és fer-ne una extensa campanya d’anuncis a la televisió i afusellar anuncis a tothora i en les principals televisions.

Aquest bombardeig no garanteix, ni de bon tros, que la pel·lícula hagi de ser un èxit ni tan sols que els ingressos que s’obtinguin per la seva explotació hagin de ser superiors a la despesa efectuada.

Malgrat aquest risc, les grans empreses distribuïdores que operen a Espanya, intenten no solament ser presents a la televisió la setmana prèvia a la seva estrena, sinó a més a més, que el públic es concentri a anar a veure la seva pel·lícula, bloquejant al màxim la resta d’estrenes setmanals.

En aquesta situació, la posició de domini de determinades empreses està a tocar, si no ho fa ja, d’una il·legalitat que afecta el dret a la lliure competència, però que encara ningú no s’ha atrevit a fer-ne un casus belli. L’evident regulació necessària per contrarestar aquesta posició de domini ha de venir de l’administració pública però,  malauradament, això tampoc no passa encara.

Es dóna la circumstància que els principals perjudicats són les sales de cinema però aquestes, agrupades dins el denominat Gremi d’Empresaris de Cinema de Catalunya, estan absolutament necessitades de les pel·lícules més comercials, que són les que els poden treure el ventre de pena econòmicament parlant. Tanmateix, els grans circuits d’exhibició no fan el mínim esforç per obrir les seves pantalles a altres pel·lícules que, amb seguretat, podrien ser tant rendibles o més que les que es veuen obligades a programar. Així, la posició de domini es va consolidant dia a dia en perjudici de les sales més petites, les vocacionals destinades al cinema d’autor, del cinema independent, etc.

Aquestes altres sales –entre les quals ens trobem a Cambrils– ens veiem obligades a afinar la imaginació per poder arribar al públic, perquè ens conegui i perquè s’interessi pel que programem.

I per això insistim i exigim a la premsa escrita que ens publiqui les cartelleres. Avui només EL PUNT AVUI i DIARI DE TARRAGONA ho fan adequadament. La resta de diaris, tot i rebre ingents ajudes públiques i una IVA súper reduït del 4%, cada cop hi dediquen menys espai.

Fabriquem programes en suport paper –com el que ara teniu a les mans– i electrònic, acció que no realitzen cap de les grans cadenes d’exhibició. Som molt actius dins les xarxes socials amb continguts més originals però sobre tot informatius, etc.

Un grapat d’accions que ens costen diners i esforços que només veurem recompensats si vosaltres, el públic, ens doneu suport.

Antoni Badimon

16.7.2016