El cinema, tal i com el volem entendre nosaltres, és una activitat cultural amb un component lúdic important. És molt més senzill veure una pel·lícula que llegir un llibre, per exemple; i és difícil no sortir mínimament satisfet d’un cinema.
Però, tot i la senzillesa que comporta assistir a una projecció de cinema, tot i ser una activitat no massa cara, tot i tenir probablement un cinema a prop, no són suficients els espectadors que avui van al cinema per fer que la indústria cinematogràfica del nostre país rutlli equilibradament. De fet i malauradament, avui només el cinema que anomenem comercial té capacitat de subsistència. La resta de cinema –en especial el que es produeix a Europa- requereix de diversos suports, des de l’institucional al del públic, per fer-se visible, per recuperar el valor cultural i per ser un productor net de riquesa nacional, tal i com passa a d’altres països del nostre entorn.
Si aquest suport no es produeix, i ara som a un punt crític, ens trobem que la immensa majoria de les pel·lícules que es poden veure en una sala són d’origen nord-americà. Per descomptat que aquest fet no és dolent en si mateix, però demostra la colonització cultural a la qual estem sotmesos.
Cal fixar-nos només en el darrer cap de setmana: ens hem de remuntar fins al lloc tretzè del rànquing d’espectadors per trobar la primera pel·lícula europea, de Finlàndia per més senyes, LA CLASE DE ESGRIMA i fins al lloc vintè no apareix una pel·lícula espanyola, MI PANADERIA EN BROOKLYN. Parlem doncs de la producció catalana? No la trobem fins al lloc seixanta-sisè, on encara hi trobarem la magnífica TRUMAN!
En definitiva, un desert cultural provocat per diverses causes i que tenen el seu origen en mancances estructurals en totes les branques de la indústria. Una distribució independent, deficient i amb poca capacitat per promocionar els seus productes. Una producció sotmesa a l’obtenció de subvencions. Una exhibició gens oberta a exhibir cap altre cinema que no sigui el que presenten les multinacionals de la distribució. Una administració pública col·lapsada i incapaç d’oferir recursos, malgrat les limitacions pressupostàries, com podrien ser mecenatges, incentius fiscals i uns mitjans de comunicació actualment poc inclinats a donar presència al cinema europeu.
Tot i aquests entrebancs, són moltes les persones que volen fer surar el cinema propi i amb l’ajut del públic. Segur. Continuarem.