LA VIDA LLIURE – MARC RECHA

SINOPSI
Menorca en temps de la Primera Guerra Mundial. La Tina i en Biel, mentre la seva mare ha hagut d’emigrar, viuen amb el seu avi i transiten per boscos i cales construint mons de fantasia. Un dia descobreixen a Rom, un home misteriós que viu en una barraca a prop del mar, i entre ells sorgeix la complicitat i l’amistat. Rom els explica històries de submarins i nazis, mentre vigila un veler fondejat en aigües pròximes, on una dona enigmàtica surt regularment a coberta.

FITXA TÈCNICA
Director: Marc Recha
Guió: Marc Recha
Fotografia: Hélène Louvart
Música: Pau Recha

El director
Marc Recha (1970) és director, guionista y productor. Apassionat des de petit pel cinema, als divuit anys Cultura de la Generalitat li dóna una beca per estudiar a Paris, on col·labora amb la pel·lícula Otage, de Marcel Hanoun. Ha dirigit i produït nombrosos curts i llargmetratges, molts dels quals han estat seleccionats en festivals com Cannes, Locarno, Nova York, Toronto y Venècia.

El misteriós home que vivia La vida lliure

Com en la seva anterior obra, Un dia perfecte per volar, aquest film està protagonitzat pel seu per Sergi López. Però si en aquella ocasió l’altre personatge central estava encarnat pel propi fill del director, Roc, en aquesta ocasió, un laboriós treball de càsting va portar a descobrir dos nous rostres: els molt expressius, lluminosos i vius dels petits Mariona Gomila i Macià Arguimbau, que debuten al cinema sense experiència interpretativa prèvia, ni tant sols en teatre escolar. Bona part d’aquest èxit es deu a l’actriu Núria Prims, recuperada feliçment per al cinema per Agustí Villaronga en Incerta glòria, qui aquí encarna un personatge misteriós i sense una línia de diàleg i que, durant els descansos de rodatge, es va encarregar de instruir els nens en l’art dramàtic i la naturalitat davant la càmera.

Tot i disposar d’un pressupost mínim, Marc Recha, treu el màxim partit dels elements amb els quals compta, especialment dels escenaris naturals on transcorre el guió, inspirat en una època i un lloc concrets: la Menorca assotada per una malaltia letal, la fam i l’emigració de la seva gent.

Recha, en la seva línia intimista, modesta i naturalista habitual, intentant captar l’intangible, ha tornat a retratar amb molta sensibilitat el món infantil i els seus universos imaginaris, revestits aquí d’un aire de novel·la d’aventures i pirates, amb diverses amenaces de mort i destrucció. Amb la música del seu germà, Pau Recha, ben present, el cineasta ofereix una imatge allunyada de la postal turística de l’illa de Menorca i alhora apel·la a la conservació d’aquest paisatge, la seva memòria i la seva gent. El resultat acaba destil·lant aquesta llibertat creativa, suggeridora i emocional a la qual al·ludeix el seu títol nostàlgic.

Alfonso Rivera
http://cineuropa.org/nw.aspx?t=newsdetail&l=es&did=343226

PARLA EL DIRECTOR
La vida lliure s’obre amb imatges d’arxiu de la Primera Guerra Mundial, i ens va semblar interessant marcar el context històric on transcorre l’acció. La premissa era fer un projecte de pressupost reduït, mantenint la seva frescor i autenticitat. Si fos més ambiciós i complex, obtenir el finançament hagués estat més difícil i al final tot s’hagués desinflat i perdut frescor després de cinc anys de lluita per aconseguir els diners.. També volíem que hi hagués certa depuració de tots els elements, per això ens va semblar bé deixar clar que el context i els fets van existir, perquè les noves generacions no tenen molta idea de què va ser la Primera Guerra Mundial, per això fem servir aquestes imatges tan potents, encara que després, la pel·lícula entra en un cinema més poètic, amb la silueta dels pins, la platja i el penya-segat, tot això a Menorca.

Em fascina el món somiat i imaginat, que és una manera d’evadir-se la realitat i viure en un món paral·lel, perquè amb el que ens cau a sobre… Tota la meva vida he estat així: des dels vuit anys vaig començar a rodar en súper 8 i vivia en un món diferent: això es reflecteix, potser de forma voluntària, en els meus personatges infantils. No deixa de ser el viatge de Tina, la protagonista, un viatge d’aprenentatge i descobriment, d’aprenentatge personalde la infància.Això és molt atractiu en el cinema, creant aquesta atmosfera i situacions d’una manera subtil, no explicitant massa, treballant més el llenguatge no verbal, les mirades i els sons. I, sobretot, una cosa que també ens passa als adults quan ens agrada el paisatge, experimentem un plaer especial en passejar pel bosc.. Quan ho fas, sents bon rotllo i els psicòlegs ho recomanen més que mil fàrmacs. La seqüència del llibre que els nens estan llegint la vam fer amb un llibre del meu avi que vaig llegir de petit i em va impactar molt.

Hi ha diverses lectures en la pel·lícula, però quan l’escrivia pensava en els llibres de viatges i aventures, com L’illa del tresor. També en Josep Pla i la seva vida lliure a l’Empordà. És un calidoscopi de totes les coses que m’han fascinat, de pintura, música i literatura, que parla d’aquesta atracció per mons no explorats i les relacions contradictòries dels éssers humans amb la natura. El paisatge està condicionat per la mà de l’home, i la natura no és així, és lliure i de vegades perillosa: a Menorca, la tramuntana pot ser impressionant. Els temporals allà en el passat eren molt forts, ja que no existien els mitjans de protecció actuals i la mort era molt present.

M’agrada molt el personatge de Rom: vaig pensar des del primer dia en Sergi perquè l’interpretés, amb aquesta presència física i aquesta mirada ambigua que el fa ser un home entranyable i, alhora, inquietant. La pel·lícula ha estat molt muntada, però tinc plans d’ell molt quixotescos, on sembla que s’ha tornat boig amb el vent: al final els descartem, però podíem havermostrat un Rom que s’hauria tornat boig. És la manera compulsiva que tinc de fer les pel·lícules: gravo molt material i es podrien fer deu mil muntatges diferents, però això ens permet obrir moltes vies i debats molt interessants en el muntatge final: perquè m’agrada escoltar les opinions de la gent de l’equip. A vegades muntant em falta el contraplà perquè havia canviat el temps i havia plogut, però davant de cada escull cal superar-se: gràcies a algun impediment, la pel·lícula ha pres un rumb diferent i és més interessant. Segueixo pensant que un no fa el que vol, sinó el que pot i li deixen fer. A més, la bellesa en el paisatge té un punt d’imperfecció i cal mostrar això al cinema: no pots fer les coses com tu vols perquè al final segurament no funcionarien. La creació té aquest punt intangible i, alhora, imprevisible que aporten un punt d’humanitat i de contradicció que fa que les pel·lícules siguin més autèntiques.

(Adaptat de http://cineuropa.org/it.aspx?t=interview&l=es&did=343143)

 

Així són les pel·lícules de Marc Recha

1. El cielo sube (1991)
La primera pel·lícula de Recha comença citant Flaubert: «fins a les coses més nímies poden resultar interessants si se les mira amb atenció». I al llarg dels seus 70 minuts, mentre s’adapta o il·lustra a la manera d’Alain Resnais la Oceanografia del tedi d’Eugeni d’Ors, la pel·lícula mateixa és una defensa d’aquesta tesi.

2. L’arbre de les cireres (1998)
En un poble de la Vall de Gallinera, una dotzena de personatges majoritàriament solitaris lluiten amb les seves vides materials i emocionals i, en el procés, es creuen uns amb els altres en un entorn de muntanyes inhòspites i aigües que flueixen en rierols; i home i naturalesa discorren seguint el mateix cicle: créixer, morir, renéixer.

3. Pau i el seu germà (2001)
Recha observa diverses persones unides pel record d’un fantasma ‒un suïcida sense motiu aparent− que planeja per una geografia pirinenca ombrívola, reflex físic d’emocions turbulentes. A través del retrat de grup, confirmem que la mort, encara que terrible, pot arribar a servir com a afirmació de la vida.

4. Les mans buides (2003)
Transcorre en un limbe fronterer, una terra estranya ofegada entre muntanyes i batuda pel soroll dels trens. La habiten personatges als quals els hi succeeixen coses banals, però d’importància cabdal −una mort, tenses relacions familiars, una festa que acaba malament−, que Recha contempla amb molta malenconia i molt d’humor negre.

5. Dies d’agost (2006)
Recha i el seu germà David viatgen per l’interior de Catalunya, mantenint trobades amb vilatans o altres viatgers i seguint els rastres tant del pensador Ramon Barnils com del seu propi passat familiar. En el procés, proposen idees sobre l’essència canviant del paisatge i l’ombra de la guerra civil.

6. Petit indi (2009)
Prenent elements iconogràfics dels contes de fades, acompanya un jove atrapat en una família disfuncional que, de sobte, deixa el món gairebé panteista dels animals −viu envoltat de caderneres− per penetrar en el dels éssers humans adults, que resulten ser depredadors. Òbviament, patirà les conseqüències.

7. Un dia perfecte per volar (2015)
La conversa que mantenen enmig de la muntanya un adult i un nen serveix al director per oferir una commovedora reflexió, plena de llum, però ensutjada de negror, sobre la paternitat i la relació entre pares i fills, i per retre tribut al valor de les històries transmeses de generació a generació.

Nando Salvà (https://www.elperiodico.com/es/noticias/onbarcelona/mirar/peliculas-marc-recha-6653779)

LA CRÍTICA DIU
«Tota una declaració de principis d’un creador independent, les obres del qual, per molt senzilles que semblin, sempre equilibren la profunditat i la diversió, el filosòfic i el lúdic. En aquest cas, amb el mar com a camí cap a l’alliberament i el coneixement. La plenitud». Pere Vall (http://www.fotogramas.es/Peliculas/La-vida-lliure#critFG)

«Recha modula una altra de les seves històries de naturalisme extrem, de paisatges agrestes i bellesa en viu». Paula Arantzazu Ruiz (http://cinemania.elmundo.es/peliculas/la-vida-lliure/critica/)

«Recha aconsegueix invocar l’esperit de l’aventura amb gran economia d’elements: aquí hi ha, en efecte, un tresor amagat, un cadàver enterrat, un passat reticent a manifestar-se, uns antagonistes a l’horitzó, aparicions inesperades…, però el cineasta sap que l’essencial no està en la imatgeria tradicionalment associada al gènere, sinó en els diversos estímuls que obriran l’aixeta de la fantasia, la llegenda i la fabulació». Jordi Costa (https://elpais.com/cultura/2018/03/01/actualidad/1519910429_820835.html)

«La vida lliure és un relat intimista que narra el conflicte humà entre l’obligada lluita per la supervivència i l’anhel de llibertat, explicada a través de la mirada d’una nena». (https://cartelera.elpais.com/pelicula/la-vida-lliure/)

«El director de l’Hospitalet enfronta l’home al medi natural per preguntar-se pel sentit de la seva existència, retratant la realitat de forma íntima i sense contaminar-la de cap posada en escena o artifici i, malgrat això, la dota de la transcendència atemporal de les llegendes i els mites». Nando Salvà (https://www.elperiodico.com/es/noticias/onbarcelona/mirar/peliculas-marc-recha-6653779)

21.3.2018